Cobla de tres quartans

LA COBLA DE TRES QUARTANS, UN INVENT DELS ANYS VUITANTA

PolDucable i Rogés

Etnomusicòleg i músic

La cobla de tres quartans és un conjunt de música tradicional catalana format per tres músics que toquen flabiol i tamborí, sac de gemecs i tarota. Es tracta d’un conjunt musical de carrer i és per això que el trobem en seguicis de festa major i cercaviles acompanyant balls tradicionals (balls de cercolets, de pastorets...), gegants i altres figures festives. No és una formació tradicional, tal com s’ha entès durant molts anys, sinó que és un conjunt sorgit als anys vuitanta del segle passat fruit d’un invent de la tradició.

Cobla de tres quartans (Ministrers del Sabre, 2006)

La cobla de tres quartans, un invent de la tradició

Durant molts anys s’ha cregut que la formació denominada «cobla de tres quartans» era una formació tradicional. En l’època de la represa de la música tradicional a Catalunya, després del Franquisme, músics i erudits s’afanyaven a reconstruir l’essència d’una música tradicional que tenia el repte d’ocupar de forma festiva els carrers; en el que era una demostració pública i popular de força i de reafirmació d’una nació.

En aquells anys es va prendre com a punt de partida per a la “recreació” d’aquesta formació unes referències que apareixen sobre els «tres quartans» recollides per Joan Amades. A l’article «La cornamusa a Catalunya» publicat a la Revista Musical Catalana l’any 1932 (veure bibliografia), Amades parla, entre d’altres coses, de conjunts d’instruments on hi participava la cornamusa i explica, després de parlar de la parella flabiol amb tamborí i cornamusa, que «en algunes contrades de l’Empordà s’augmentava el conjunt instrumental [aquest duet flabiol-cornamusa] amb una tarota o gralla, essent aleshores tres els músics, i per això prenia el conjunt el nom de música de tres quartans, al·ludint al nombre de músics». No parla encara de cobla sinó de música de, i es refereix a l’oboè tradicional que acompanya la formació com a tarota o gralla.

Malauradament el diccionari d’instruments que Amades preparava per a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya no va sortir a la llum a causa de la Guerra Civil, però a la dècada dels cinquanta apareixia al Costumari Català una altra referència a la formació. Enmig de la descripció del robatori de cols en la festa de Sant Llorenç de la Muga (Alt Empordà), diu: «Antigament el furt es feia al so d’una tornada especial que tocava una cobla de tres quartans, és a dir, de cornamusa, prima, flabiol i tamborí». En aquest cas parla d’una prima com a oboè tradicional i aquest cop sí que parla de cobla. La paraula cobla, però, senzillament vol dir en català conjunt instrumental. Malgrat això, la denominació «cobla de tres quartans» és la que va fer fortuna als anys vuitanta en els textos de músics i erudits.

Gravat Costumari vol. I pàgina 241

Si mirem la il·lustració que acompanya el text del Costumari, es veu una suposada cobla de tres quartans. Amades hi posa aquest peu: «cobla de tres quartans segons uns gravat setcentista que encapçalava les cartes populars per a aprendre de ballar el contrapàs». Però a la imatge clarament hi distingim flabiol i tamborí, xeremia i baixó. Segons la disposició de la majoria de gravats de l’època, ens faltaria una altra part del gravat on suposadament hi haurien tres balladors. Això fa pensar també que aquest trio en realitat representava un conjunt, probablement una cobla de ministrers.

Joan Amades a l’actualitat ja el veiem com un folklorista i com una font històrica poc fiable, tot i que cal admetre que ens serveix sovint com a punt de partida per a estudis sobre folklore català. Als anys vuitanta, i després de l’exitosa recuperació de la gralla, es recuperaven altres instruments com el sac de gemecs o la tarota. Al no tenir un mètode científic de recerca desenvolupat i amb l’eufòria del moment, la innovació va tenir èxit i apareixen les primeres «cobles de tres quartans».

Bufalodre en formació de cobla de tres quartans (2007)

Etimologia de l’expressió «tres quartans»

Jaume Ayats és un dels que planteja aquesta nova visió de la història d’aquesta formació de música tradicional al seu article publicat al 2007 a la revista Caramella «la cobla de tres quartans i el fructífer invent de la tradició» (veure bibliografia). Ayats dues etimologies possibles sobre l’expressió «tres quartans», extretes de El Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana de Joan Coromines (veure bibliografia) i de Diccionari Català-Valencià-Balear de Antoni Alcover i Francesc de Borja Moll.

D’una banda trobem que un quartà és una unitat de pes, i tres quartans són tres vegades la unitat. A la Plaça Major de Montblanc, als Porxos del Pallol es conserven unes mesures públiques de gra que daten de 1752 on s’hi llegeix: «Porxos del Pallol / o Repès de l’Ajuntament / mesures oficials de grans, any 1752 / quartera – tres quartans» (veure foto). L’expressió «un sac de tres quartans» faria referència, doncs, a un sac que pesa aquesta mesura, i no a un instrument d’una formació musical. Podria ben ser un motiu d’equívoc.

Porxos del Pallol

D’una altra banda també trobem que en l’etimologia de l’expressió apareix la frase «tenir el cap com uns tres quartans», que vol dir tenir el cap torbat, marejat. Es tracta d’una expressió prou comuna al litoral, com a mínim de l’Alt Empordà al Penedès. A Figueres, per exemple, parlen de «cal tres quartans» quan volen referir-se a un lloc de desordre. Ayats troba una explicació a la metàfora d’origen d’aquesta expressió explicant que una anècdota recollida l’any 1993 a Quatretonda (la Vall d’Albaida). En aquest poble valencià es veu que anys enrere per assajar la dansà tradicional, com que no tenien músics a l’abast, la colla duia el ritme bàsic del ball picant amb bastonets al cul d’una mesura de gra buida i girada de cap per avall. Podria ben ser que la mesura de gra tingués una funció substitutòria del timbal. Així, podríem dir que l’expressió seria equivalent a «deixar el cap com un timbal».

El diccionari de Coromines fa referència també a una nota extreta d’un llibre de Coromines pare, Pere Coromines: Vida d’en Pep de la Tenora (Pep Ventura) de l’any 1953 (veure bibliografia), i descriu al seu Diccionari... uns «tres quartans» com es deien vulgarment els tres instruments de la cobla de sardanes primitiva: el flabiol, el tible i la cornamusa. En aquesta nota Coromines pare fa referència a una conversa que va tenir l’any 1928 amb Francesc Llandrich, un vell de Vilanant (Alt Empordà) i que el seu pare era cosí del sogre de Pep Ventura. La nota diu: «[aquest home] deia que havia anat amb els “tres quartans” vint-i-dos anys i que feia quaranta-tres anys que s’havia casat, no havent sortit més que dos anys o tres després de casar-se. Feia doncs seixanta-dos anys que havia començat a tocar [cap a 1866]» (pàgina 49, veure bibliografia).

Bibliografia

ALCOVER, Antoni; DE BORJA MOLL, Francesc. Diccionari Català-Valencià-Balear. Mallorca: Editorial Moll, 1983

AMADES, Joan. «La cornamusa a Catalunya» A: Revista Musical Catalana. Any XXIX. Barcelona: Orfeó Català, 1932

— Costumari Català. Barcelona: Editorial Salvat, 1950-56

AYATS, Jaume (dir.); CAÑELLAS, Montserrat; GINESI, Gianni; NONELL, Jaume; RABASEDA, Joaquim. Córrer la sardana: balls, joves i conflictes. Barcelona: Rafael Dalmau, 2006 (Camí Ral, 26)

AYATS, Jaume. «La cobla de tres quartans i el fructífer invent de la tradició» A: Caramella. Revista de música i cultura popular. Núm. 17. Prats de Lluçanès: Carrutxa-Solc-Tramús, juliol-desembre 2007

BOIXADERA IBERN, Cristina. «Els ministrers a Catalunya» A: Caramella. Revista de música i cultura popular. Núm. 26. Prats de Lluçanès: Carrutxa-Solc-Tramús, gener-juny 2012

COROMINES, Pere. Vida d’en Pep de la Tenora (Pep Ventura). Barcelona: Editorial Barcino, 1953 (Biblioteca Folklórica Barcino)

COROMINES, Joan. Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Barcelona: Editorial Curial, 1980-1991

ORRIOLS, Xavier. «La tarota» A: Caramella. Revista de música i cultura popular. Núm. 11. Prats de Lluçanès: Carrutxa-Solc-Tramús, juliol-desembre 2004