La tarota

La TAROTA és un aeròfon de la família dels oboès tradicionals. Consta d'un cos de fusta en forma de tub cònic, i d'una peça metàl·lica (el tudell) on s'insereix la canya de pala doble (l'inxa). El cos de fusta està fet en dues o tres peces: la campana i el cos en sí. L'instrument es toca bufant a través de l'inxa, fent presió amb el diafragma i els llavis, i tapant i destapant els 8 forats de què consta l'instrument. Els forats es distribueixen com la flauta de bec: un forat a darrera al polze de la mà esquerra, sis més a la part de davant, i un darrer que depenent del model s'acciona amb una clau o directament amb el menovell de la mà dreta. La llargada del tub la determina el tipus de tarota, el constructor i l'afinació.

Bàsicament distingim dos tipus de tarota:

- Tarota en do: és una tarota afinada sobre el do com a nota tònica. El seu registre va des d'un si2 a un sol4.

- Tarota en fa: és una tarota afinada sobre el fa com a nota tònica. El seu registre va des d'un mi3 a un do5.

Història

S'ha especulat molt sobre l'origen de la tarota, sense arribar a cap consens. Sembla clar que, com la majoria d'oboès tradicionals, la tarota té les seves arrels en les xeremies medievals, utilitzades en les capelles de música de catedrals i corts reials. Seguint pel pas dels segles, les primeres cites les trobem a mitjans segle XIX a l'Empordà, les primeres cobles de sardanes. La Guerra Civil i la Dictadura Franquista, però, esborraren tot rastre d'aquests instruments fins que als anys vuitanta el luthier vilanoví Xavier Orriols va construir l'actual tarota, seguint el model d'unes xeremies anomenades primes trobades a la Catalunya Nord, de les quals el CIMP (Centre Internacional de Música Popular) de Céret (Rosselló) en va fer fer unes còpies.

Actualment hi ha quatre constructors de tarota: el mateix Xavier Orriols i el seu cosí Pau Orriols a Vilanova i la Geltrú (el Garraf), en Cesc Sans a Sant Jaume de Llierca (la Garrotxa) i en Josep Bonamusa a Argentona (El Maresme). Gràcies a ells i a altres luthiers i músics, l'instrument viu encara un procés d'evolució on els anys i les experiències d'uns i altres fan que la seva construcció i execució millori. És per això que ens trobem amb singularitats, tarotes diferents al model original que us hem descrit.

- Hi ha tarotes sense el forat de darrera, que es taparia amb el dit gros de la mà esquerra. És un model que s'acosta a la línia d'alguns aeròfons medievals que no utilitzaven aquest fort per a "octavar" (fer les notes agudes).

- Hi ha tarotes afinades en sol, com si fos una gralla; uns models de Xavier Orriols. Actualment s'ha vist que és més ventatjós tocar en tarotes en fa per tessitura i tonalitats, i ell mateix ja ha desenvolupat un model de tarota en fa.

- Hi ha tarotes afinades en re, amb una digitació molt semblant a les flautes de bec amb digitació alemanya. Un model sense claus que ha desenvolupat en Cesc Sans.

- Hi ha tarotes en do amb 4 claus, que permeten guanyar dues notes en la tessitura greu (si b i la), i tarotes en do cromàtiques, que permeten millorar l'afinació de l'escala cromàtica començant pel la2 fins al sol4. Aquests models els ha desenvolupat en Cesc Sans.